|
PLA , Joan Només la mar ens parlarà d’amor , Alzira: Bromera 1999 (1ª edició) Col·lecció Espurna nº 41. Premi Bancaixa de Narrativa Juvenil 1998 -197 pàg.-
Només la mar ens parlarà d’amor:
RESUM:
Dos joves s’enamoren en la seva infantesa malgrat les seves diferencies socials-econòmiques que, a la llarga es converteixen en el pretext emprat pels seus pares per tal d’allunyar-los. La noia és obligada a internar-se en un col·legi religiós. Llavors ell farà tot el possible per mantenir contacte, com és la comunicació de les cartes, ella farà tot el possible per no oblidar-lo. Anys més tard però, la passió és per fi retrobada i junts aconsegueixen superar tots els obstacles i oposicions que el fet d’estimar-se incita.
OPINIÓ PERSONAL:
El llibre és una novel·la d’amor, ple de sentiments que floreixen en una període de la nostra vida prou important com és l’adolescència. Els protagonistes tan en Sergi com la Laura són personatges amb unes personalitats molt ben definides, els seus punts de vista vers les circumstàncies de la vida fan que t’identifiquis i puguis reflexionar què no ets l’únic/a que tens aquestes emocions, garantint així l’autor que no estàs sola, que llegint t’hi trobes còmode.
Com a adolescent considero que encaixa molt bé la història escollida i adreçada, doncs reflecteix tot allò que t’interessa i alhora et preocupa: l’àmbit familiar, l’escolar, l’amistat, l’amor...
L’adolescència és un pas molt marcat, ja que, comencen a sorgir els més rebuscats dubtes i les més difícils decisions. Tan Laura com Sergi s’enfronten als seus pares, es formen dues bandes, d’una banda els pares de Laura que no volen que la seva filla es relacioni amb un estatus inferior; i la mare de Sergi que hi està d’acord perquè quan ella era jove li passà el mateix.
M’agrada perquè és molt romàntic i en especial el punt d’evasió secret: el mar. La natura juga un paper a favor seu: el vent, la lluna... sembla com si tot fos un muntatge preparat per quan ells estiguin sols. En concret en l’últim capítol quan junts fan la més bonica reflexió sobre l’amor i la vida, i el pas que junts arriben més enllà quan... bé us deixaré aquesta intriga. 
Però trobo innecessària la mort del pare de Laura, penso que és molt precipitada, pel meu parer hagués preferit que s’adonés d’allò que havia fet malament, em fa ràbia que mori sense penedir-se, potser dramàticament si Laura hagués estat allí, el seu pare li podia haver dit unes últimes paraules...
Joan Pla és un escriptor valencià i utilitza aquest vocabulari natiu que realment m’agrada doncs els mots característics li donen un to graciós i més interessant com a lectora lleidatana. També en destaco la combinació dels capítols, són alternats, és a dir, un parla de Laura i l’altre de Sergi.
Per acabar, si teniu ganes de llegir allò que segurament alguna vegada os ha passat: conflictes entre els amics, problemes d’amor, discussions familiars.. us el recomano!
|
